Reclams

Quan acudim als records, pot ser perquè el present no acaba de compensar el nostre anhel emocional. La memòria és adaptable i d'ella podem extreure'n el pitjor o el millor. O pot ser que ens endinsem en ells perquè  no entenem, ara, que succeeix al nostre al voltant i de sobte, allò que no advertirem un temps enrere, se'ns presenta molt més clar. Podria ser que per comprendre millor haguéssim d'esperar a que el temps s'imposi entre els fets i el nostre seny i solament aconseguíssim la lucidesa quan la vida ens situa en el camí dels qui no vam entendre en el seu moment. En qualsevol cas parlo de la meva memòria, o de la meva desmemoria, l'única que puc perdre, resoldre o mantenir.

De sobte, després de dies de mudesa, he comprès que si no parlo del que m'importa més val no explicar res. A ningú ni enlloc. De no fer-ho, qui em coneixerà? Però al fer-me aquesta pregunta sorgeix una altra immediatament: En realitat m'importa que em coneguin? La resposta a aquests dubtes ha estat ràpida: A mi no m'importa en absolut que em conegui qui no vol i estic a l'abast dels qui ho desitgin, però hi haurà un dia que, probablement, algú buscarà en el seu passat alguna resposta i a aquesta persona li farà be trobar-la encara que no sigui la que esperi. Què no donaria jo per trobar en algun lloc un testimoni  d'algun meu avantpassat i conèixer-lo  per aquest i no en la  versió d'uns altres... Així que després de respondre'm ha arribat la disposició: Recordar als quals ja no tinc i m'agradaria tenir. Sers estimats que van abandonar aquest lloc per viatjar cap a un camí sense tornada. I ho he fet. No sé si a algú li importarà o no el que jo pensi avui, dia 1 de Novembre del 2010, però intueixo que sí i perquè ho crec li cedeixo el meu sentir que més que nostàlgia és una reclamació.

Reclamo la meva història. Reclamo el meu passat per concebre el meu present. Reclamo a la meva memòria el que vaig oblidar entre tasques i propòsits aconseguits i relegats. Reclamo la meva existència i sobretot reclamo un temps que em pertany, i serà algun dia de qui desitgi enganxar-si per qualsevol circumstància. Reclamo un petit lloc entre tanta urgència i desatenció. I tot això ho reclamo perquè  estic en el meu dret i perquè sol·licitant-ho crec que ajudo a algú que un dia buscarà, com jo segueixo buscant en el passat i necessitarà una resposta encara que no siqui la que esperi. L'hi ofereixo sense saber qui serà ni quan vindrà a buscar-la. Amb tot el meu afecte, amb tot el meu amor i en ple ús de les meves facultats. No solament és el meu dret, serà també el seu dret i pot ser que sigui la seva resposta. La resposta que ningú millor que jo pugui oferir-li.

Als meus dos avis, Josep’s, als quals vaig conèixer poc i gens i tan macos eren.
A la meva àvia Neus, que m'han descrit molt rígida i va morir quan era massa jove.
A la meva àvia Susanna, dona de gran caràcter, que va gosar casar-se tres vegades i vaig perdre quan era nena.
Al meu avi Abelí, que vaig conèixer poc però que va adoptar de bon grat al seu fillastre, el meu pare.
A la meva àvia María (he tingut tres àvies) dona de dubtosa reputació per a alguns, no per a mi, i que va ser la que més i millor em va consentir.

A tu, que no sé qui ets ni quan arribaràs però t'intueixo. Que busques alguna cosa i necessites trobar respostes perquè les que tens no t'acaben de convèncer. La meva reclamació ve al cas d'aquest dia i uns altres en què no estàs a prop i m'agradaria tenir-te al meu costat.