I.
Escriure per escriure, mirar per no veure, parlar per no dir res. Pensar per no caure allà on no vols aturar-te, fixar-te en quelcom que esbalaeixi un pensament malvolgut. Les coses que ens passen, baladreig constant d'aquest mon que gira al seu voltant. El mon que gira, que s'estira i arronsa... L'arbre roman quiet perquè aixi ho vol l'aire. L'aire no mou, avui, l'arbre. Demà, potser, serà tramuntana. Per allà bufa, per aquí amaina. Les fulles que creixen, les fulles que cauen. Les lletres que surten, les que s'amaguen. Sensacions que xuclen l'aire. Emocions que mouen arbres. Un mon petit s'estira i arronsa, trontolla en un viatjar tòrpid de l'aire, pensaments i paraules.
II.
Pressionen, et pressionen. No saben que tenim límits. No saben que podem rebentar prop dels seus nassos. Si ets ric, ara convé que siguis una mica llest si no vols ser res ben aviat i paguis voluntàriament el que mai te'n reclamat. Ells. Si ets pobre, prepara la motxilla, segueix el teu viatge. Potser trobaràs un lloc més amable, més savi, menys avariciós. La mala sort no et pot acompanyar sempre.
III.
Els anormals fan caure la normalitat i la redueixin a porqueria. La porqueria, ara domina la cosa i la cura global per tots els mals son remeis urgents, tòxics, perversos i amb molts efectes secundaris. Tant se val que hagis estat normal. Ara ets aquella cosa reduïda a quasi res, confinada en aquest gran merder.
IV.
Uns reclamen poder votar un SI o un NO, encara que no sàpiguen quina es la qüestió. Els altres volen firmar de nit, sense fer soroll, quasi be com contrabandistes al passar la frontera. Ni han que volen una independència. No se sap si per vigilar-nos mes aprop o per apropar-nos definitivament als que ens vigilen. Uns a la cua de l'atur, altres a la cua dels èxits. Quasi be tots a la cua del lleó. Pocs al cap del rosegador.
