Pescar i pensar

No sabía de Tucholsky, como no sé de la mayor parte de personajes que han formado parte de nuestra historia. Lo único que sé es que fue un espinoso periodista alemán que defendió la República de Weimar y que ésta arraigó en Alemania hasta la llegada de Hitler al poder. Se declaraba así mismo pacifista, antimilitarista y un hombre de izquierdas el cual advirtió con sus escritos de la peligrosidad del nacionalsocialismo.

Ayer, respondí con una observación a un relato que hablaba de la esencia de la sardana y de su contenido y que terminaba con la siguiente pregunta: ¿Por qué tenemos que subvencionar reuniones como son las ferias de Abril que no han nacido en las entrañas de esta tierra (Catalunya) ¿Significa eso ser Tierra de acogida? Mi respuesta fue tan simple que no esperaba una lección posterior. Tampoco puedo adivinar que quería decir Tucholsky cuando escribía la siguiente frase: Pescar y rezar. Intento comprender que ha intentado explicarnos el profesor Colomer en su interesante escrito de hoy. Se refiere a esa frase para seguir con una metáfora que habla de pescadores y peces, de judíos y de judaísmo. De listos, de putas piadosas, de militares demócratas y de políticos que en su vida privada aman la verdad. Sé que mi respuesta fue muy simple: Se subvencionan porque los seguidores de ferias también botan y votan. Pero su respuesta no lo es tanto. Voy a seguir en ello, creo que casi lo tengo…

No m’agrada la pesca, l’exercici de la pesca esportiva, vull dir. Algun cop, però, m’he imaginat el contrari, m’he imaginat que m’agradava i m’he vist assegut a la vora del llac Maggiore, per exemple, amb la canya a la mà, aguantant-la bé, balancejant les cames i contemplant l’aigua. Però és que he imaginat no només que m’agrada pescar sinó que al mateix temps sóc piadós, que tinc la mania de la pietat i l’estima envers tots els sers vius i envers tot allò que es belluga. De manera que amb la canya a la mà disposat a pescar, al mateix temps reso perquè no piqui cap peix. Els peixos sempre es fan mal quan s’agiten agafats a l’ham, i això és el que jo no vull i és per això que envio una devota pregària al bon Déu, Departament Peixos llac Maggiore, per exemple: que no en piqui ni un al meu ham. I llavors continuo pescant, en la meva imaginació, perquè no m’agrada la pesca ni tampoc no sóc jueu. Però em demano si aquesta imatge del que pesca i no vol que cap peix piqui el seu ham, no respon a la d’un vell jueu, convertit fins i tot al jesuïtisme. Aquest, que no sóc evidentment jo, ha assolit el punt més elevat que es pot assolir: ha sabut unir els ideals celestials amb els seus instints, i, d’això, se n’ha de saber. La veritat és que als peixos que s’agiten al seu ham, els deu ser indiferent; però a ell no li és indiferent, ja que té totes dues coses: els peixos i la pau de l’esperit. I la perspectiva és seure a la vora de la vida, o a la vora del mar de la vida i balandrejar les cames i aguantar la canya a l’aigua, per tal de pescar l’èxit. Però si són llestos, llavors al mateix temps resen, i són: putes piadoses, directors de banc socials, militars demòcrates i periodistes i polítics que en privat estimen la veritat. Pescar i resar, deia Tucholsky.(M. COLOMER)