Passa.ho!

Como decía, a veces topamos con cosas que no podemos evitar pasar a otras manos que sin duda sabrán apreciar el ardor, el tiempo, la ternura y la obra de un ser a veces, omnipotente y presente, el cual alguna vez, alguna, se deja ver, o podemos mirar sin ganas de morderle el cuello:

AMOR DE TAULA PARADA

En amor hi ha els que pensem què li agradarà per sopar, els que comprem les esplemes, triem la música, parem la taula, pensem sempre en alguna sorpresa, imaginem aventures i viatges i esperem com qui espera el fruit d’una pregària el dia que aquestes aventures i aquests viatges ens posin a navegar. Tot i la il·lusió que posem en cada petita cosa, en cada petit instant, acceptem postergacions, cancel·lacions, canvis, mandonguilles d’excuses impossibles de creure però que nosaltres ens creiem perquè no volem que ningí ni res no ens espatlli la idea del nostre bonic romanç. Ningú ni res, tampoc el nostre amanat. En amor hi ha els qui posem l’amor, la taula parada, el sopar, la innocència, la gratuïtat, la sinceritat, la nostra ànima enamorada, la nostra carn enamorada, el camp de batalla, els soldats, les armadures i les armes i ens oferim nosaltres mateixos com a blanc.

En amor hi ha també els que no han pensat en res i arriben a la casa i troben tan natural que algú els hagi preparat el sopar que seuen a taula de qualsevol manera o prenen el plat i es posen a sopar mirant la tele. Que hi ha espelmes enceses ni se n’han adonat. Que tu hi ets, a casa, suposo que sí que se n’han adonat però tenen l’admirable capacitat de dissimular-ho amb una absoluta credibilitat. Perdona, sí que se n’ha adonat, que hi ets, veus com sí que se n’han adonat? Justament ara s’adreça a tu per demanar-te que callis, que sinó no pot seguir el que diuen per la tele. En amor sempre hi ha qui troba que aquest vestit t’afavoreix gens, que t’has equivocat de pentinat, que no calia fer tant rebombori total per un sopar. En amor sempre hi ha qui avui no li va bé i demà té un compromís que no pot deixar. En amor sempre hi ha gent ocupada, realistes, gent que et fa balanç dels últims 15 dies i et diu que ens hem vist molt, i que no et pots queixar i que també ells tenen la seva vida. En amor sempre hi ha els qui devoren l’amor com el gos que menja del seu pot sempre que hi ha menjar, els que deixen la cartera i el mòbil damunt de la taula curosament parada i apaguen les cigarretes al plat de la tassa del cafè, els que donen per descomptat el sopar i se’l mengen sense donar-li cap importància, potser eructen i tot i és el màxim elogi i l’agraïment més gran que pots esperarar. Els que prenen la teva carn com si fos de vedella i la giren i la tomben, volta i volta i si tens sort una mica de sal, els que cada petit gest és tan escàs que te l’acbes prenent com una caritat, els que cada petit petó sembla que l’hi hagis d’arrencar i al final de tant arrencar i de tanta història, al final de tant estimar i de tant perdre i que si guanyes tingui un gust tan amarg la victòria, t’acabes sentint inevitablement idiota.

No se n'aprèn mai, ni d'una cosa ni de l'altra. Ni tu és probable que deixis mai de ser una bleda ni l'altre és probable que passi a comportar-se com una persona en lloc de fer-ho com un orangutà.

Però deixa’m dir-te una cosa, encara que et sembli estranya. Perdem quasi sempre, però som invencibles els herois de la tendresa. Hi ha una idea de bellesa que es torna una mica més possible cada vegada que tu pares la taula i l’esperes amb les espelmes enceses i, per molts desplants que hagis hagut d’aguantar, amb la mateixa il·lusió de sempre. Hi ha una idea de l’amor que baixa una mica més del cel per estendre’s sobre tots nosaltres cada vegada que tu ofereixes la teva ànima i la teva carn enamorades i cada carícia et commou l’arrel més íntima dels teus sentits i de les teves emocions. No ens és permès de veure exacatament on, però l’amor generós i sincer que donem s’acomula sempre en algun lloc secret i amagat del món i és d’allà on els estels fugaços prenen el poder fer fer realitat els teus deistjos quan cauen, i és d’allà on els teus ulls podran sempre treure sempre la llum per mirar la platja en l’hora màgica que sembla que obri els braços per si l’onda avui es volgués quedar. En algun lloc secret i remot l’amor total i sense càlcul que donem se’n va a reposar encara que només sigui per retornar en l´’ultim instant, perquè quan calgui fer resum et brilli com pols de fada al dits i et digui: “No tinguis por, ets la millor, ets immortal”.

salvador sostres

(ya lo traduciré cuando tenga tiempo)