Aïllament

Potser per qué ja sóc prou vell no em fa por la soledat. Altra cosa és l’aïllament. Hom viu sempre en soledat, fins i tot quan et sembla que tens parella i comparteixes gastos, vacances, hipoteca i fills. Estem sols.Les pors i els dubtes no són compartibles. Ell o ella et dirà que t’enten, que parlar és bo per treure’s els neguits i tu ho parlaràs cercant una mica de comprensió, per sentir-te després que t’amoïnes massa, que penses coses extranyes i que el mòn és molt més simple, que has de ser més optimista i mirar el futur amb més confiança. I ell o ella estará pensant en el partit de demá o la pobrissona mare que l’han d’operar i els nens de la veïna que són uns maleducats. Aixó si amb el temps no descobreixes que ell o ella estaven pensant en un altre ell o ella, i que bó que seria poder fer un canvi i treures de sobre aquest mareig de dubtes i cabòries. I la necessitat que tens que algú t’escolti i si més no t’entengui. I t’enviará a cal psiquiatre que aixó teu no és normal. I qué bo tenir un altre ell o ella més jove I més disposat a creure i deixar-se manegar cap al llit sense tantes absurdes complicacions. I tú mires el teu ell o ella i penses que tolerant i comprensiu/va és amb mi. No, jo no tinc por a la soledat ni a cuidar-me de mi ni que ningú em compadeixi, ni em faci el llit o el sopar i vingui amb mi al cine o de vacances, ni sento cap necessitat de reproduïr-me i condemnar una altra ànima humana a ser manipul.lada per complaure el meu sentit de l’ordre i de la vida.No, no tinc por a la soledat, car tots els humans estem sols i perduts no hi ha cap déu que ens dugui de la má cap el paradis. Naixem i morim sols, com illes en un mar inmens. Potser algú, privil.legiat, converteix llur illa en un vaixell i és llença a navegar, que el camí es el que compte, no les Itaques. Viure no és important, navegar si...No, no em fa por la soledat. El que m’aterra és l’aïllament. Quant a l’altre cantò del tel.lefon ningú et respón. autor: Otger Miralles