Dissabte Sant
llegia l'article de Silvia Soler i mentre el llegia també recordava els meus dies de Setmana Santa quant era petita. Com ella, jo tampoc sento al recordar-los un atac agut de nostàlgia, ni els meus fills han passat por una nit de Divendres Sant, ni tampoc emoció. Ni hi havia una avia per casa que els fes callar ni un vestit bonic per estrenar. Ells, també tenien camp per córrer, rodes per fer avançar per aquells camins de Can Miret i rialles compartides amb mes nens i nenes, ah, i una bonica Mona. No es nostàlgia el que sento, però si que mentre llegia anava rumiant si de tot allò no n'haguessis tingut que rescatar alguna cosa. Ni era bo que no hi fossi'm gens, ni era bo que hi foren massa. Potser el pèndul com sempre, ja tomarà poc a poc al camí correcte, al equilibri. I som la nostra generació, la de la Silvia, la meva, qui ens ha tocat llançar-lo ben fort en contra direcció perquè ell sol busqui la manera de anivellar-se.
-----------------------------------------------------------
En Sostres, no es a l' únic que llegeixo els matins que disposo de temps per fer-ho tranquil·lament, però si que es un dels que mai em deixo per llegir. Avui, un dissabte que semble que no quedi res a prop nostre del que hi havia la setmana passada, un dissabte on per fi llu el sol després de tanta pluja, el seu relat m' ha deixat un regust que fa companyia. Es el missatge del buit i del desert. Es el missatge de quant batega el cor i no hi ha ningú aprop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada