Josu Jon Duran (Article de l'AVUI, versió "el que tots hem pensat quan ho hem sabut")

Cal aplaudir el gest generós de Josu Jon Duran, perdó, Imaz, que quan ha vist que el seu partit i els votants del seu partit volien prendre un camí més directe, i més curt, cap a la llibertat de la seva pàtria, ha decidit deixar la direcció i la vida política per no fer nosa i donar pas al sector més sobiranista del PNB, liderat pel lehendakari Ibarretxe i Joseba Egibar. Cal tenir una idea molt clara que a la política s’hi és per servir unes idees i un país per renunciar a la pròpia vanitat i al propi afany protagonisme i als propis interessos. Que Duran, perdó, Imaz, plegui ennobleix la política i demostra que no tots els polítics són iguals ni uns que només van a la seva ni uns lladres. El propòsit d’Egibar i del lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum sobre l’autodeterminació en aquesta legislatura podrà ara treballar-se sense baralles internes al principal partit polític d’Euskadi. En general, cal dir que l’exemplar determinació dels bascos deixa una mica en paper mullat totes les pantomimes sobiranistes que van florint darrerament a Catalunya, on aviat hi haurà més plataformes que habitants, i totes elles tan inútils. Més concretament és impossible no fer el paral·lelisme entre el PNB i Convergència i Unió, i com Imaz, ha tingut la generositat de renunciar a la poltrona mentre que aquí el personalisme estèril d’un senyor ja gran converteix cada intent de proposta d’Artur Mas en una disputa interna. Pot ser que no en tot siguin comparables Catalunya i Euskadi, i que no totes les situacions siguin extrapolables. Però els pobles poden aprendre els uns dels altres, com les persones. Que Catalunya entengui que la llibertat no te la donen, te la guanyes. I que l’honor i la dignitat s’imposin a l’estricte interès personal: és exemplar que Duran hagi plegat. Perdó, Imaz.

salvador sostres