A vegades ens cal que algú ens recordi el que nosaltres no recordem. Per un cop de sort, a vegades, algú que ni coneixem ens fa pensar en allò que mai havíem pensat, en allò anormal que consideràvem del tot normal, i no ho era, o ha deixat de ser-ho. Algun dia, quant hagis assumit que ets gran, perquè gran ja ho ets des de fa molt de temps, t'adones que hi ha gent gran molt petita i gent petita que es fa gran de cop. Potser quant algú, des de mes avall on ets tu ara , et baixi d'aquest nuvol altiu, blanc, flonjo i suau en el que passeges amunt i avall observant un altre mon que et sembla aliè i mesquí , descobreixis el seu ventre, suaument i clar , que també amaga dolços racons. Dona gràcies que la baixada sigui per la fortuna de trobar-te un mestre . Recull amb gust aquest cop de mà estrany , agraeix haver tingut un bon o una bona mestre per descendir lentament del teu nuvol sense greus ferides. Un mestre que t'estima. Un mestre savi que quasi no et coneix. Un mestre generós. Tant se val d'on i com arriba la saviesa, el que compte es que tinguis la sort de trobar-la abans que el teu nuvol es fongui sota els teus peus quant el talent i la força, junts, et deixin caure sense avisar-te. Potser et punxi la lliço, vacuna de vida, però que no et rellisqui. Fiblada breu i lliçó per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada