variacions esporàdiques

Sovint, em veig embrollada amb histories no meves que be podria estalviar-me. Sovint, aquest ordre històric desordenat, o potser incomprès, aquest fer servir el límit sense mesura ni criteri em sorprèn i em colpeja. També, a vegades penso que és massa difícil entendre el nostre petit mon com per anar a resoldre els altres petis mons que semblen, a ulls meus, desistits. Com podria transformar una dona sola tot un mon si no és capaç de resoldre el seu propi mon? I cedeixo amb pau, amb una certa tranquil·litat que em reconforta perquè em mostra la petitesa del meu ordre i m'ajuda a reposar, encara que nomes sigui per uns instants, i fan de flaire esclaridora i humil resignació. Desprès, surt algú que em convida a pensar-hi, que em proposa una qüestió que ignoro, una qüestió d'aquelles que mai hi havia parat atenció, i aquest algú és algú en el qui confio perquè quasi sempre té raó quant diu alguna cosa perquè pensa més lluny que els altres pensen i, ebri o seré, però sempre lúcid, l'encerta. I comprovo un altre cop, com de petit és aquest mon i com de minúscul és el meu mon que tampoc, sé resoldre convenientment. I m'encongeix l'esperit saber-ho, i em lliga la veu i la força, saber, que no ni ha prou em desitjar-ho, que mes valdria cridar i fer un himne a l'esforç quant hi ha coses que dir, quan hi ha coses que destruir, i quant hi ha tantes coses per millorar. Però callo. I no ni ha prou de dir-ho, potser. Ni fen-te un himne desapareix del tot l'angoixa que desespera o que neguiteja, perquè tu, el teu petit mon, el meu i el dels altres, estem conduits, com la mosca del compte, a destruir-nos a poc a poc per millorar-lo, i sense fer massa soroll de fons