Fa tard el seny

Em fa mal un queixal, el del seny, precisament. I es per aquest motiu, probablement, que em costa d'entendre, ahir i avui, més que altres dies, el que visc. Tinc l'absurd vici de voler entendre. No em conformo amb escoltar, he de concloure el que escolto. D'aquesta manera, si llegeixo alguna cosa agradable, vull entendre-ho a més a més; i si escolto quelcom que em colpeja, fins el punt, a vegades, d'acabar reflectit en aquesta substancia líquida, globuminossa, salada i indomable, he d'entendre-ho, igualment. Faig un esforç previ per entendre-ho sense ajut, però a vegades, no es possible. Quasi mai ho es. Aleshores, es quant tiro mà de la pregunta que quasi be sempre causa un efecte sorpresa, perquè arriba tard. Quina era la intenció de allò que vas dir? Més que rés per saber en què et bases per afirmar el que vas afirmar. Mes que res per tenir la oportunitat de defendre'm si es que estàs en un error. O per entendre, entre tu i jo, on és l'error. No, no busco cap al-legat. No es teoritzar sense més, el que busco. Son motius, simplement. Motius i codis per deixar d'especular, precisament. I els busco on calgui, a tort i a dret, i els busco, igualment, lluny dels punts mes evidents i propers. Què i puc fer-hi? M'he fet així, no es que sigui així. És, en aquest remei, on he trobat la meva arrel, les meves defenses i les meves misèries, també la dels altres. I també he trobat la manera de lliurar-me dels fantasmes després de plantar-li cara a la destral que fustiga abans de que es manifestin. No és res personal contra tu. No es tracte de res personal contra ningú. Deu ser aquest carallot de queixal, el del seny, que fart de dormir, va i es desperta i vol obrir-se camí desprès de tants anys de son i somnis, quant tenia que haver-se alçat molt abans, ben dret i cor amunt, sense tocar-me la pera mes del que calgui.