Sovint, et fixes en allò que es manté amagat i no emergeix. No pots evitar.ho. A vegades, voldries frenar aquest impuls i deixar-te absorbir per la redundància d'aquestes paraules que son tantes, però, que no poden traspassar una lluna invisible que les empara. T'amagues en contes de barrejar-te entre elles i amotinar-te entre converses embrollades que semblen no tenir fi. Escoltes, aleshores, una música de fons que ningú mira. Sona una melodia que no saps ben be on va i d'on ve perquè nomes pots escoltar tu. I cantes. En mig de la follia, cantes. En mig de la passió i la vehemència, cantes i deixes que et transporti molt més lluny aquesta música que vibra dins teu. Tampoc escolta ningú com cantes perquè el so marca un ritme misteriós que t'envolta entre els plats, entre els ulls i les mans obertes, i entre una lexicologia que cada cop conceps més lluny. El ritme ho marca tot i en res governa. Nomes, et convida a estar una estona acompanyada, mentre que, absent, acumules, camines, o t'escapes.