Deixant clar que el resultat d'aquest
noticia és incert, encara, voldria pronunciar-me al respecte. Quant
vaig escoltar-la en un programa de televisió, abans que els diaris
la publiquessin, vaig tenir una mala reacció: “Marxo de la ciutat
si això és cert”. Evidentment, no marxaré, entre altres motius,
l'econòmic és el principal, perquè em sento per sobre de tot,
barcelonina, encara que la Barcelona d'avui, ja sigui un Gran Basar
de diferents interesos capitalistes. Avui, ja amb hores de reflexió
a l'esquena, i llegint les notícies en aquest i altres diaris, i
sobretot, llegint els comentaris que genera una notícia com aquesta,
el primer comentari que m'ha vingut al cap és el que he expressat en
una mitja: “Estic desitjant saber que en pensa la senyora Rahola”.
Us explico el motiu de la meva
curiositat, i és perquè quan es va alçar en favor de la prohibició
dels toros a la ciutat, junts amb altres col·lectius, em va semblar
que feia ús d'alguns arguments totalitaris. Ara, simplement, em
corroeix la curiositat saber que dirà quan vegi, com nosaltres, que
l'alternativa als toros, es pot convertir en una alternativa, gran i
majestuosa, al culte musulmà. Deixo clar que no sóc aficionada als
toros, com tampoc a l'exhibició de cap culte, però el que en fa més
por de tot plegat, es el paternalisme, més o menys edulcorant. Si
tot és regís pels arguments de la Pilar Rahola, hauríem de
prohibir tot allò que és susceptible de ser perjudicial per algú:
El joc, la religió (sigui quina sigui), el futbol, pescar, caçar,
beure, la prostitució, algunes lleis governamentals, alguns
programes de tv, etc. (Totes aquestes costums, obligacions, o
aficions, són o poden ser, com diuen les caixes del tabac,
perjudicials per la salut. Inclús perjudicials per la dignitat i
l'equilibri mental de les persones). Pel que arribo a la conclusió,
que el fet de prohibir, és l'abans, el després, i el punt i final
de la desconfiança amb el criteri de les persones, dels ciutadans,
en aquest cas. Tot el qui és conclou amb una prohibició amb
arguments moralistes, està dient: No confio amb les decisions de la
meva societat. Es evident doncs, que si no és confia amb la maduresa
d'una societat, s'ha d'acceptar que aquesta mateixa societat, receli
del teu criteri.
Acabant, i després de tenir la
urgència de deixar clar que no sóc capaç de matar ni a una mosca,
de què no sóc capaç de pensar-me millor o pitjor que ningú pel
fet de resar, o no fer-ho, a un Déu o a un altre, després de deixar
clar i català que em fa pànic tot el que comença i acaba en una
prohibició, i després de confessar un sentiment vehement i
irreflexiu respecte la notícia que em porta fins aquí, acabo amb un
altre que em surt de l'ànima: Podeu anar a fer punyetes tots
plegats!
